Cap normativa?

                                      Unaltre per afegir-hi. La casa de Ramón Casas-Carbó

Casa Baró de Quadras. Diagonal, 373.

¿No hi à cap normativa municipal o privada que aturi aquestes escenas tan surrealistes, i es deixi d'agredir a la vista, provocant la irritaciò?.

Amb la riquesa arquitectònica, escultòrica, pictorica i de forja que té l'obra, no li fa falta aquesta dictadura de policromìa per fer-se veure.

L'art digne, com ès el cas, ès fá mirar per sì mateix.

Començo i acabo aquesta breu nota amb una pregunta; Casa Baró de Quadras o casa Asia?. Potser que s'ho facin mirar, i... no donem idees.

Passeig de Gràcia, 82.

Després de mirar-me aquest edifici, de moderna construcció, reiteradament i sota un punt de vista molt personal, penso que és un edifici que desmereix el passeig de Gràcia. No és qüestió de normes municipals però si d'estetica visual i bon gust. És més em recorda aquelles velles cases on les àvies pintaven els marcs de fusta de les finestres amb un esmalt marró per fer-les rejovenir.

Fanals de Gaudí.

RUTA MODERNISTA. SETÈ ELEMENT

Dos Fanals de tres braços al Pla de Palau. Barcelona.

A un jove Gaudí, recent acabada las carrera el 1878, li van fer el seu primer encàrrec oficial: l'enllumenat públic de Barcelona. Fruit d'això, projectá, suposadament ajudat pel mestre d'obres Josep Fontseré, dos tipus de fanals, uns de sis braços i els altres de tres, amb les seves llums de gas. Ambdós models tenen la mateixa base de pedra, són de forja i bronze i un original coronament. Podem veure dos d'ells al Pla de Palau i altres dos a la Plaça Reial de Barcelona. Aquests, coronen amb un original i de particular visió d'un casc de Mercuri, símbol del poder comercial que tenìa aleshores Barcelona. Han estat restaurats diverses vegades, amb un notable èxit. Recentment, en la restauració i estudi del quadre de Francesc Soler, "Vista del port de Barcelona", s'ha descobert que els fanals es van instal.lar també al Passeig Nacional, i que segons fonts del Museu Marítim, és l'única imatge coneguda del fanal al Passeig Nacional, avui de Joan de Borbó.

Sembla ser que Gaudi, en la seva breu estada a Vic, per motius de salut, dissenyà també dos fanals en conmemoracio del centenari del naixement de Jaume Balmes. Eran de basalt amb braços de ferro forjat dels que supenien dues làmpades amb les dates del aniversari 1810-1910, i la coronava la típica creu gaudiniana. L'execució del projecte va anar a càrrec de l'arquitecte Josep Canaleta i Quadras, estructuralment, ajudat per Josep Maria Jujol, referent a policromia, però la idea del projecte sembla clarament que correspon a Gaudí perquè, tal com compte Cèsar Martinell en el seu llibre, per aquella època s'estava utilitzant el basalt en la construcció de la Cripta de la Colònia Güell, i s'acabaven les balconades de la Casa Milà, influències que ressalten en els fanals de Vic.

El 1924, las autoritats incompetents, van decidir enderrocar-les.

Pla de Palau

Plaça Reial

Dos fanals de sis braços, a la Plaça Reial de Barcelona.

El desaparegut fanal a Vic.

Fotografia: Google imágenes.

Si seguim la ruta modernista, travessem la Rambla i entrem al carrer Nou de la Rambla, 3-5.

Allà coneixerem el Palau Güell d'Antoni Gaudi.

Esculturas de Ramon Oms i Pons

L'escultor Ramon Oms i Pons

Avui (21de Febrer de 2013) s'ha inaugurat la seva última obra, dedicada a Amat-Piniella emplaçada a la terrassa del casino de Manresa. Recordem que Amat-Piniella fou politic i autor del llibre "El Casino dels Senyors" entre d'altres.

Jardí terapèutic de l'hospital de Sant Andreu. Manresa.

Solidària. Fals (Fonollosa)

Escultura estratègicament situada, perque presideixi, tot i s'ent "plantada" al exterior, la petita i moderna capella de Fals.

Signatura de Ramon Oms i Pons

Homenatge als nens, tot recordant Xesco Boix (1983). Parc de Puigterrà. Manresa

El color, naturalment, es una bretolada.

Dona. Parc de l'Agulla. Manresa (1997).

Biana. A l'edifici Biana, carrer Àngel Guimerà de Manresa (1991).

Sant Sebastià. Suria (1987).

Homenatge als miners de Cardona, parc cultural de la muntanya de sal. Cardona (2009).

Monument a la dansa d'arrel tradicional. Plaça Gispert. Manresa

Google Maps El seu emplaçament és just on es veu la parella d'avis.

La noia de la plaça, a Rajadell (1995).

Google Maps

"A l'ombra" (1990) . Manresa.

Aquesta escultura s'anomena "A l'ombra" i va ser realitzada per l'escultor manresà Ramon Oms, l'any 1990. Es troba situada , a la ciutat de Manresa a la Plana de l'Om. L'obra està ubicada just a sota d'un om. Està feta de bronze i ès a mida natural i a la vegada un element funcional i ornamental. El mateix autor te d'altres esculturas a la zona, una d'ellas, a la plaça de l'Èsglesia de Rajadell, a Fonollosa, Suria...

Google Maps

El pintor manresà Josep Vila Closes, ültima escultura plantada i inaugurada el passat mes d'abril (2015), al parc del seu mateix nom.

L'Acollida. A la plaça Fius i Palà de Manresa.

Cinc D'oros.

L'escultura "La república", de Josep Viladomat, en el seu nou emplaçament, La plaça Llucmajor de Barcelona

Els cinc fanals a principis del segle XX.
Fotografìas: arxiu municipal de Barcelona.

PASSEJANT per la plaça ó cruïlla formada per el passeig de Gràcia i l'avinguda diagonal, mes coneguda pel "cinc d'oros" ò el "llapis", recordarem que l'any 1907, l'ajuntament va voler homenatjar a qui va ser politic, pensador, escriptor i president de la primera i efìmera república en 1873, Francesc Pi i Margall. Asi doncs ho van encarregar als arquitectes municipals d'aquell llavors Florensa i Vilaseca i a Pere Falqués, que ja habia participat en 1906 en la realizacion dels 31 fanals i bancs del passeig de Gràcia. Aquest amb la inestimable col·laboració del forjador Ballarin, projectá cinc fanales de ferro forjat que reposaven en una base de pedra de Figueres. En mes d'un lloc he pogut llegir erroneamente que eren quatre els fanales.

Per qüestions politicas que no vénen al cas, la veritat és que aquest monument no es va inaugurar fins al 6 de Octubre de 1934. Com en el monument hi habia una escultura de Josep Viladomat amb simbologia i titulada "La Republica", la dictadura franquista la va fer retirar, (com altres monuments, entre ells el del Dr. Robert, en la plaça Universitat).

Van tenir un nou emplaçament; els antics magatzems municipals del carrer Wellington.

Al principi de les obres, les quatre bases circulars dels fanals, enquadrats en la mateixa cruilla, mes la base tambè circular i mès gran del monument central, conformava tal figura, que per als barcelonins de la època, els va recordar la carta dels cinc d'oros de la baralla espanyola, amb tanta força que encare perdura.

Existia el cinquè fanal en el cantó de Còrsega amb el passeig de Gràcia, però la seva base es va definir una mica mès tard.

Ve al cas aquest preàmbul, per altra banda crec que prou conegut, ja que avui dìa podem veure l'escultura susdita de la republica, en un nou monument à la plaça de Llucmajor, i els cinc fanals de Falquès en l'avinguda Gaudí, desprès de la seva remodelació al 1990.

Desprès del desgraciat 23 F, la plaça canviá de nom, sent la plaça de Joan Carles I, des de llavors.

Afegeixo aquest comentari de Francesc Olivé, inserit a poblesdecatalunya.cat:

"L'explicació que es dóna correntment al nom del Cinc d'Oros dient que es refereix als fanals que hi havia a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, és totalment errònia. Els fanals, obra de l'arquitecte Falqués, com els de la resta del passeig de Gràcia, no eren quatre ni cinc, sinó sis i ara són a l'avinguda Gaudí. Aquest nom popular és anterior a la construcció dels fanals i es referia a les cinc voreres circulars que hi havia a la cruïlla i servien per facilitar el pas dels vianants entre les voreres peatonals de la Diagonal i les del passeig de Gràcia. Hi havia quatre voreres circulars, una davant de cada cap d'avinguda i una de més gran al centre, on ara hi ha el monument. La denominació popular es referia inequívocament a la

comparació amb els oros de la baralla de cartes.

Com a complement de la informació referent al Cinc d'Oros, vegeu el magnífic dibuix que Francesc Fontanals i Mateu (1906-1968) publicà el 31 de gener de 1934 a la revista satírica "EL BE NEGRE" amb el

pseudònim SOKA (després de la guerra féu dibuixos per a "DESTINO" amb el pseudònim JIP). En el dibuix es veuen, a l'entorn del monument a Pi i Margall, encara en construcció, els sis fanals que l'arquitecte Pere Falqués i Urpí (1850-1916) havia fet l'any 1906 per il.luminar la cruïlla del Cinc d'Oros com a complement dels fanals de trencadís i ferro forjat que va fer al passeig de Gràcia, algun dels quals es veuen també al dibuix".

Els cinc fanals a l'avinguda Gaudí.

Google Maps

El petó de la mort

El petó de la Mort.

PASSEJANT pel Cementiri del Poblenou que està situat en el barri del mateix nom, també anomenat cementiri de l'Est, o Vell, sabem que va ser inaugurat l'any 1775 i destruït posteriorment per les tropes napoleònica en 1813. En 1818, el Bisbat va encarregar el projecte de reconstrucció al jove arquitecte italià Antonio Ginesi (1790-1824). El nou cementiri era beneït i inaugurat el 15 d'abril de 1819. Engloba el període històric que va de 1775 fins a l'Exposició Universal de 1888. És llavors quan el de Montjuïc, inaugurat en 1883, pren el relleu com testimoniatge històric de l'evolució de la ciutat. Una prova d'això és el Fossar de la Pedrera, on es recorden als morts durant la Guerra Civil, i que té com colofó, la tomba de Lluís Companys.

La família de l'empresari català del cotó Josep Llaudet Soler, va dedicar a un fill mort prematurament, aquesta bellíssima escultura que mostra a l'infortunat mig despullat, que rep el petó d'una mort descarnada. L'escultura és de l'any 1930, obra de Jaume Barba i va figurar entre les més destacades escultures funeràries en una exposició fotogràfica celebrada a Berlín en 1991. La dedicatòria està escrita en catalá antic i resa;

"MES SON COR JOVENIVOL NO POT MES

EN SES VENES LA SANCH S'ATURA Y GLAÇA

Y L'ESMA JA PERDUDA LA FE ABRAÇA

SENTIRSSE CAURE DE LA MORT AL BES"

Algú, davant la tomba em va dir: "És una dolça manera de veure la mort". Certament, en un tema pel normal amarg, dramàtic, dolorós, quan veus l'exquisit art d'aquesta sepultura, com la mort arrenca la jove vida amb aquest petò, fins i tot sembla, afable, tranquil.la, placida.

El valor en l'art, haurìa de ser proporcional a les emocions que desperta en l'espectador

La petjada de Pasqual Maragall

Deu ser un 42.

PASSEJANT per la plaça de la Cucurulla, formada per l'encreuament dels tres carrers, Cucurulla, Porta ferrissa i Boters, sota uns testos circulars, tan de moda des de fa uns anys, perviu una petjada de sabata masculí. Just al costat, una placa ens recorda que la associació de veïns i comerciants d'aquests carrers embelliren el lloc a l'octubre de 1995. L'empremta de la sabata que esmento, no és d'un altre, que de qui era en aquell llavors alcalde, ni més ni menys que del nostre olímpic i estimat alcalde, Pasqual Maragall.

Aprofitan l'escrit, m'atreveixo a suggerir a qui correspongui, que en aquest tram i zona, podríem evocar, com fan a Los Angeles amb les seves llegendes de Hollywood, encara que d'una manera més nostra i intimista, deixar las petjadas d'aquellas persones que, d'una manera poderosa i entranyable, las van deixant a la ciutat i per extensió a tot el Principat.

Catalans que deixan la seva pedja. Estarìa bè.

Google Maps