Castell i Esglèsia de Sant Vicenç de Cardona

Panoràmica en 360º desde la torre de la Minyona (Castell de Cardona)

El conjunt del castell i l'esglèsia de Sant Vicenç de Cardona.

La primera ocupació humana d'aquest indret es d'época ibérica. Amb la conquesta romana i la posterior romanització, aquest primer hábitat va perdre importancia en favor d'altres de més propers al salí. I així va romandre fins a l'any 798, que Lluís el Pietós, el fill de Carlemany, ordenà l'ocuípació del castrum Cardonam com a preludi de la conquesta de Barcelona i la formació de la Marca Hispánica o frontera sud de l'imperi carolingi amb al-Andalus. Els delegats comtals dels monarques carolingis van manifestar el seu interés per Cardona. Vers el 872, el comte Guifré I concedía una primera carta de franqueses, continuada després per una segona carta atorgada l'any 986 pel seu nét Borrell. Va ser aleshores que el comte cedí la potestat del castell a Ermemir, fill de la nissaga vescomtal d'Osona. Els seus successors van permutar el seu títol décades després per vincular-lo al senyoratge del Castell, esdevingut ja aleshores centre residencial de la familia. En el futur, els vescomtes de Cardona havien de dominar sobre la conca del Cardener mercés als guanys de la sal. Al mateix temps, la influencia assolida pels senyors de la sal va fer de Cardona i el seu castell un dels epicentres polítics del Principat, primer com a vescomtat i després com a comtat i ducat.

A les portes de la modernitat, el castell de Cardona era un mes dels vells castells medievals escampats pel Principat. Des del 1450, les abséncies dels senyors havien estat cada cop mes llargues en favor dels seus palaus de Barcelona i altres indrets. A la darreria del segle XVI, les seves estances havien perdut la fastuositat del passat per acollir les presons del ducat, aleshores trasbalsat per les violéncies i bandositats propies de l'época.

La guerra de Separació (1640-1652) i la posterior pau dels Pirineos (1659) van capgirar els fets. L'ocupació de l'any 1643 pels militara francesos manifestava l'interés de Cardona com a plaga estratégica per sotmetre les faccions armades de la Catalunya central, a més de controlar-ne les salines amb les rendes. Per aixó mateix, l'any 1652, un cop recuperat per les tropes de Felip IV, el castell va restar guarnit amb carácter permanent pels terços castellans. La conversió, pero, del vell castell en una fortalesa moderna no va ser fins a Vany 1691. Una revolta fallida del ducat de Cardona a favor del rei de Franca va fer entreveure al reí la necessitat d'assegurar-se l'ordre interior del país. A la primavera del 1692, comencaven les obres de la nova corona de baluards que havia d'encerclar el recinte medieval del castell. La direcció dels treballs va recaure en l'enginyer Pedro Borras, deixeble de l'Academia Militar de Brussei•les, i el seu famós director Sebastián Fernández de Medrano.

Les novas defenses van poder demostrar la seva utilitat en el decurs de la guerra de Successió (1700-1714). Cardona, fidel a la causa de l'arxiduc Carles d''Áustria, va haver de resistir aleshores les escomeses dels exércits de Felip V. Cal destacar el setge de mes de quaranta dies sofert a la tardor del 1711, que li va donar la fama de no haver-se rendit maí per la força de les armes. Aixó, fins a l'11 de setembre de 1714, cuan es produí la capitulació de Barcelona. Com que la salvaguarda de la ciutat restava condicionada a la rendidició de Cardona, el governador Manuel Desvalls va haver d'obrir les portes de la fortalesa el día 18 de setembre. Cardona i el seu castell esdevenien, així, el darrer baluard on els catalans defensaren la seva sobirania i les institucions própies de govern.

Acabada la guerra, el castell va mantenir-se com a plaça militar. La reforma i millora de les seves defenses fins assolir la morfología actual es van fer d'acord amb els principals conflictes bél•lics soferts pel país, com ara la guerra Gran (1793-1795), la guerra del Francés (18081814) i les carlinades vuitcentistes (1833-1876). En darrer terme, les millores de les vies de comunicació i la continua progressió técnica de l'artillería van reduir greument les possibilitats defensivas de la plaça. L'any 1890, la major part de les baterías es retiraven. I el 1903, el castell resta-va desguarnit i la seva comandancia, suprimida. Des del 1931, l'esgiésia de Sant Vicenç té la categoría de monument nacional. La seva declaració monumental responia a l'interés que el temple provocava entre els estudiosos de l'art, amb Puig i Cadafalch al capdavant, com a paradigma del primer románic catalá. Després, l'any 1949, la declaració s'estenia a tot el recinte fortificat del castell.

L'Església de Sant Vicenç

1019-1040

Documentada des de l'any 980, l'obra es va iniciar a 'entorn de l'any 1019 sota l'imipuls del vescomte Bermon, que va dur a terme la reforma de la comunitat de clergues que residien a l'antiga església amb l'aplicació de l'ordre canonical. L'any 1040, el nou edifici ja era consagrat. La vida comunitaria al voltant del temple com a canónica regular encapçalada per un abat sota el patronatge dels senyors de Cardona es va mantenir fins a l'any 1592, en qué va ser reformada com a col•legiata secular. La posterior conversió del Castell en caserna militar va obligar els canonges a l'albandó progressiu del recinte conventual fins que, l'any 1794, van ser fonçats a deixar la seva església, transformada a partir de llavors en magatzem. Declarada monument nacional l'any 1931, el seu aspecte actual es deu a la restauració iniciada el 1949 per l'arquitecte Alexandre Ferrant. Es tracta d'una gran basílica de 51 m de llargária per 23,50 m d'amplária, dividida en tres naus rematadas a llevant per un creuer poc desenvolupat, coronat per una cúpula, en el qual sobren tres absis, el central precedit per un ampli presbiteri. La seva estructura es el resultat de la influencia arquitectónica nord_europea de tradició carolíngia (palesa a l'absis, el transsepte, el cimbori i la tribuna), conjugada amb l'experimentació del primer románic meridional (tractament dels murs). El resultat final fou un edifici considerat el prototípic del primer románic cátala.

Text: Museu d'Historia de catalunya

Actualment el castell alberga el Parador Nacional de Turisme "Ducs de Cardona" (t. 938684169)

Torre de la "Minyona".

Vista de Cardona i les mines de sal

Vista dels absis

La canónica de Sant Vicenç

Claustre

L'atri

La cripta

Prototipic del primer romànic català

Sepulcre del comte Joan Ramon Folc I

Panteó del duc Ferran

Cúpula d'on s'obren els tres absis i la nau

Parc cultural de la muntanya de sal

Parador de Cardona

Història de misteri al Castell-Parador

Històries d'hotels embruixats n'hi ha moltes, però gairebé cap com la del Parador de Cardona i la seva habitació 712, la qual roman tancada al públic i només la lloguen, amb recel, si un hoste la demana expressament en la recepció.

Segons molts testimonis aquest lloc sería el focus de tota l'activitat paranormal que s'esdevé al vell castell, quans van gosar fer nit dins d'aquestes 4 parets afirmen haver vist estranyes visions d'un home i una dona vestits amb robes de l'època medieval deambulant per l'habitació , aturats davant del peu del llit, psicofonies captades per experts, cops a la porta, passos al passadís, entre d'altres tantes coses.

Però abans de esplaian-se més sobre el tema, m'agradaria comentar una mica de la història d'aquest lloc perquè puguin comprendre millor la raó per la qual no només hi ha records de l'antiguitat sinó certes ànimes que encara vaguen per aquest món sense trobar el seu camí cap a la pau.

El castell del Parador de Cardona és un edifici antiquíssim, compta amb més de mil anys i està enclavat en un espai privilegiat. Sobre un turó de 154 metres d'alçada. Des de els seus finestrals es té una vista esplèndida dels pirineus i tot el majestuós paisatge regnant.

En l'antiguitat, aquest lloc va ser la llar dels ducs de Cardona i va romandre en ruïnes fins 1976, que el va reconstruir per usar-lo com parador i atracció turística. Durant l'etapa de construcció i remodelació, molts treballadors van acusar l'haver presenciat fets estranys, no presències fantasmals sinó moviments de coses, sorolls, veus d'ultratomba i cops.

Un dels esdeveniments més famosos va ser el viscut per un ex-gerent del parador i unes empleades de neteja. Certa tarda les dones van pujar a la planta 7 per netejar les habitacions, per inèrcia les dones colpegen en totes les portes tot i que els inquilins ja les havien desallotjat, en arribar a la 712, una veu ronca els respon "Esperi" , als segons les cambreres van caure en el compte que aquesta habitació no havia d'estar ocupada. Novament colpegen per corroborar que hi havia algú i la veu repeteix "Esperi".

Per lo estrany de la situació pregunten a recepció si algú estaba a la 712 i naturalment els responen que aquesta no havia estat ocupada per ningú. Tracten després d'obrir la porta amb la clau mestra i els és impossible, a l'estona d'intentar-ho aconsegueixen sense esforç obrir la porta i entren amb cert recel.

Dins estaven els llits fetes, tot en el seu lloc a excepció de la cambra de bany, que hi havia una aixeta oberta, una tovallola humida i un parell de petjades enfront del lavabo com si algú hagués estat empolainan'se .

No hi havia manera de que algú estigués dins del quarto ni que ningú no haguès sortit sense ser vist, tot el pis estava buit i els testimonis no es van moure del lloc fins que van poder obrir la maleïda habitació.

Altres de les presències que comunament es veuen al parador de Cardona és la d'una bella i jove dona vestida amb vestits medievals que es passeja amb tristessa pel corredor i habitacions del mateix pis, sola o acompanyada per un cavaller.

Com s'imaginaràn, els treballadors de l'hotel, per raons òbvies, generalment refusen a pujar sols a la setena planta, per la qual cosa se'ls permet anari dos perquè puguin realitzar les seves tasques amb una mica més de tranquil.litat.

L'habitació roman tancada i no solen llogar-la, només ho fan quan algú la demana expressament però no sense abans advertir als agosarats visitants del que poden viure dins d'aquestes parets i que el parador no es fa responsable del que pugui succeir.

S'estima que la raó dels fenòmens és perquè el lloc va ser testimoni d'assassinats, tortures i massacres. En els seus calabossos van haver'hi morts de moltes persones, les quals potser continuen encara avui dia, atrapades sense trobar una sortida i revivint minut a minut les mateixes i cruentes vexacions.

traduït de Voces del misterio

Donat el gran interès que sempre has tingut per les històries de misteri, et dedico aquest post. Per a tu estimada Clàudia.