Cementiri modernista d'Olius

Cementiri desde el campanar de l'esglesia de Sant Esteve d'Olius


PASSEJANT per Olius (Solsonès), visitem en plena naturalesa un cementiri del tot original: per la seva petitesa, per mancar de qualsevol tipus d'urbanitzaciò, pel gran caràcter de sobrietat i bellesa que marquen la mort i la vida amb la simbologia de les roques caigudes i les alzines.
En efecte, el1915 el bisbe de Solsona, dona l'encàrrec al llavors arquitecte diocesà de Solsona i home de la seva confiança Bernardí Martorell i Rius (1877-1937), el projecte d'un cementiri a Olius, diòcesis de Solsona. Atès que fou desxeple de Gaudi,el cementiri no amaga doncs un cert aire d'aquest estil, com l'esbelta agulla que sobresurt del conjunt, sìmbol de la nova vida . Curiositats modernista a part, és que moltes de les tombes estan excavades en les mateixes roques fent tot el conjunt un espai de repòs etern, realment curiós i únic. Manca de tota suntuosidad i aparences de grandesa monumental, sent la senzillesa el que li dóna al conjunt, aquesta sensaciò d'espai dedicat al repòs etern i que al visitar-lo, cuides de venerar amb els teus silencis; el que mereixen les ànimes que allà reposen.
Bernardi Martorell, Considerat arquitecte modernista de l'època tardana, propera al noucentisme, ens deixa una obra estesa pel territori català. Acaba la carrera d'arquitecte en l'any 1902 i molt aviat projecta les seves primeres obres, es tracta del Col·legi de les Teresianas, a Vinebre i Can Ferran, a Arenys de Mar. Com arquitecte diocesà no només a Solsona, sinó també a Barcelona i Tarragona trobar-em la mayoria de la seva obra. Per a la diòcesi de Solsona signa en l'any 1917 el projecte de l'església de Puigreig, en 1919 la de Figols de les mines, en 1928 la de Mollerussa. Prèviament certifica diverses obres en esglésies del bisbat, a més de les obres del seminari conciliar de Solsona l'any 1918 i l'església de Lladurs, l'any 1921 . És autor d'altres edificis religiosos com el Convent de Valldonzella de Barcelona (1916), l'església i convent de les Oblatas de Bellesguard (1929), l'església de Sant Agustí de Sabadell (1932), Església dels Escolapis de Sabadell (1924), Col·legi de les Teresianas de Tarragona (1926), Església del Santíssim Redemptor de Barcelona (1926), l'església parroquial de Navàs (1931). Edificis civils a assenyalar són: les Escoles de Capellades i el celler de la Cooperativa de Cambrils (1921), Ca Montal a Arenys de Mar (1921), la casa de Joaquim Duren i Barraquer a Sitges (1929). Una obra molt important a Solsona és l'Hotel Sant Roc, que encara que començá l'arquitecte modernista de Manresa, Ignasi Oms i Ponsa, i que va continuar i acabar l'esmentat. Aquest edifici modernista, tè un cert aire flamenc, com en el frontal triangular de la part alta de la façana; semblança o influencia també, amb la casa de l'industrial de la xocolata Antoni Amatller, a Barcelona. Aquest obra va ser concebuda ja des d'un principi com hotel, i avui en dia és un dels mes benvolguts i distingits de la comarca.

El fet que els habitants d'Olius hagin mantingut, des de la seva construcció, la serietat i el respecte, pel seu cementiri, evitant introduir elements estranys, ha permès conservar el seu estil i bellesa primitiva.
Just davant del cementiri podem visitar l'Església de Sant Esteve d'Olius i la seva cripta, d'estil romànic llombard de la segona meitat del segle XI.
........................................
11 d'Agost del 2009.
................................
Ens ho podiem esperar, segons llegim en el diari "Regiò 7", i haurá una ampliaciò del cementiri. Dic, ens ho podiem esperar, donat que els oliuencs feia temps que es queixaven de no poder enterrar als seus familiars al cementiri, i han de fer-ho a Solsona ó en un altre indret.
La queixa em sembla molt raonable, altre cosa serà veure com las autoritats locals i no locals, ho porten a terme.
Que siguin il.luminats.

Agulla de clar estil gaudinià

Tombes excavades a les pedres

Roques i alzines; mort i vida

Tombas dintre de la roca. Espectacular

Hotel Sant Roc, a Solsona, projectat per Ignasi Oms i Bernardì Martorell

Cripta de l'esglesia de Sant Esteve d'Olius

Carrer Aragò/Bailèn

Edifici del carrer Aragò, 339.
Serìa interesant sapiguè el perquè d'aquesta ampliaciò arquitectònica, tan "sutìl i refinada", i sobretot, els motius que va trobà "l'artista" municipal, que en el seu moment, la va autoritzà. No serìa difìcil d'esbrinar-ho.
De vegades mirar cap amunt fa mal als ulls, i no es precisament pel sol. País.



Detalls de la façana.
Carrer Aragó 360.
fotografìas: jmp

Casa Macaya

RUTA MODERNISTA. ELEMENT 79

El capitell on Arnau va cisella l'arquitecte en bicicleta.



Casa Macaya. Passeig de Sant Joan, 108. Barcelona

Ens diuen les cròniques que, degut a la gran expansió de Barcelona, els arquitectes d'aquella època tenien molta feina, tant és així, que Puig i Cadafalch es desplaçava en bicicleta per a la visita d'obres. Essent Eusebi Arnau l'escultor de la nova obra, aquest el va homenatjar i immortalitzar, a la seva manera, esculpint en un capitell de la Casa Macaya, a Puig en bicicleta.

La Casa Macaya és un edifici modernista situat al número 108 del Passeig de Sant Joan de Barcelona, és un projecte de l'any 1901 de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya el dia 9 de gener de 1976.
La façana es distingeix pel color blanc, amb esgrafiats a ocre realitzats per Joan Paradís i el treball de forja de les reixes va estar a càrrec de Manuel Ballarín. Tot i l'austeritat de la façana, el balcó corregut de la planta principal, les rematades de les finestres i una petita tribuna tenen gran ornamentació de la pedra llaurada, pels col.laboradors habituals de l'arquitecte: Eusebi Arnau i Alfons Juyol.
Al capitell de la part esquerra de l'entrada principal, s'aprecia la figura d'un ciclista, es tracta d'un detall de l'escultor cap Puig i Cadafalch, que en aquells estava construint la Casa Amatller i es desplaçava entre les dues obres (Passeig de Gràcia i Passeig de Sant Joan) sobre una bicicleta.
El vestíbul es troba decorat amb esgrafiats i rajoles, sobresortint una escala cap a la planta superior, profusament llaurada en pedra amb motius florals.
L'edifici és propietat de "La Caixa", dedicant-se bàsicament per a exposicions d'art.
La prróxima visita la farem a la Casa Planells
Font: Wikipedia

Puig i Cadafalch

Casa de Puig i Cadafalch. Provença, 231. Barcelona

Puig i Cadafalch en el seu estudi. Fotografìa de Francesc Serra.


No va ser fins passat els anys que va arribar el asfalt al paseig de Gràcia: moment que recull aquesta imatge del fotoperiodista, Frederic Ballell.

Allo era "Can Fanga"

Després de l'enderrocament de les muralles, va néixer aquesta nova Barcelona que es va estendre cap a Gràcia pel passeig del seu nom i aplicat ja el plà Cerdà tot era nou, gran, enorme diria jo, amb nous aires per als barcelonins. Per aixó, sembla ser que es comentava, popularment, que en aquells carrer tan grans, "hi faria corrent d'aire". La burgesia d'aquells temps s'anava traslladant a l'Eixample. Com tot començament, sempre passen fets que no acabaven d'anar bè del tot. Les voreres eren de terra, i és clar, quan plovia, allò era un camp plè de fang i de bassals. D'aquí que els de Girona, nomenessin a Barcelona com a "can Fanga" i, que encara avui perdura. En aquella època, principis del vint, Puig i Cadafalch era president de la mancomunitat i vivia a la casa que ell mateix va projectar el 1917: carrer Provença, 231 entre la rambla de Catalunya i Balmes. Cap a 1922, Gaziel, seudònim de Agustì Calvet Pascual, era director de La Vanguardia i va tenir la curiositat, després d'haver plogut a cantis, de saber què passaria a la casa del més alt mandatari de Catalunya quan el cotxe oficial el deixés a la porta i es trobés davant, un considerable bassal combinat amb quantitat de fang relliscós. Mentre es preguntava Gaziel quin seria el procedir de l'alt mandatari, es va aturar el cotxe, just davant de la porta. I el president no va dubtar ni un instant en seguir recte: va trepitjar amb fermesa, tant aigua, com fang.
Coneixem aquesta anècdote, gràcies a que el dia següent (25-1-1922), Gaziel va publicar un article, amb tot detall, al diari La Vanguardia, que en aquell temps dirigìa.

L'arquitecte:

Josep Puig i Cadafalch (17 de octubre de 1867 - 23 de diciembre de 1956), arquitecto español, uno de los más importantes del modernismo catalán. Nació en Mataró, una ciudad industrial costera de la provincia de Barcelona (España). Estudió arquitectura y ciencias exactas en Barcelona, y cuando terminó volvió a Mataró, donde asumió el cargo de arquitecto municipal teniendo sólo 24 años de edad. Permaneció en ese puesto durante cinco años, periodo en el que construyó también sus primeros edificios en Mataró.
Posteriormente Puig fue nombrado catedrático en la Escuela de Arquitectura de Barcelona, en las especialidades de hidráulica y de resistencia de materiales. En 1917 asumió el cargo de Presidente de la Mancomunidad de Cataluña, desde donde elaboró un ambicioso plan de enseñanza y cultura e impulsó las excavaciones arqueológicas de Ampurias. También hizo que se construyeran nuevas carreteras y que se desarrollase la agricultura. En 1923 fue destituido y sustituido por Alfons Sala.
Puig fue discípulo de Lluís Domènech i Montaner, y se le considera el último representante del modernismo y el primero del novecentismo. Según algunos expertos, su obra puede dividirse en estos tres periodos diferentes.

El primer periodo es modernista. El arquitecto utiliza como modelo la casa de campo de la aristocracia catalana, a la cual añade elementos de inspiración nórdica. A este periodo pertenecen edificios como la Casa Amatller, la Casa Martí y, en especial, la Casa de les Punxes o Casa Terradas. Todos estas obras fueron realizadas entre 1895 y 1905.
El segundo periodo se puede definir como de idealismo racional, una tendencia arquitectónica basada en los gustos de la nueva alta burguesía. Los edificios son diseñados con criterio más racional y práctico. Son representativas de este periodo la Casa Trinxet, la Casa Muntades y la Casa Company.
El tercer periodo es monumentalista, y se desarrolla paralelamente a la preparación y la celebración de la Exposición Internacional de Barcelona (1929), de la que Puig fue el arquitecto principal. En esta etapa creativa los edificios están inspirados en la arquitectura romana, que no obstante se combina con elementos típicos de Valencia y Andalucía. Las paredes son amarillas, y se utilizan numerosas columnas como elementos estructurales. De todo ello resulta un atractivo estilo neo-barroco.
Puig mostró gran interés por la arquitectura estadounidense, y llegó a diseñar un edificio, la Casa Pich, inspirado en la obra del arquitecto estadounidense Louis Henry Sullivan. Además de su trabajo como arquitecto, realizó una importante labor como historiador especialista en arte y ecribió varios ensayos sobre la arquitectura románica y gótica en Cataluña, así como numerosos libros. Durante la Guerra Civil Española se exilió en París y dio clases magistrales sobre arquitectura e historia en numerosas universidades, lo que le valió el reconocimiento internacional. Puig recibió el título de doctor honoris causa por varias universidades, entre ellas la de París. Al regresar a España se encontró con que el nuevo régimen político no le permitía ejercer de arquitecto, por lo que sólo pudo rehabilitar y restaurar edificios y monumentos históricos. En 1942 fue nombrado presidente del Instituto de Estudios Catalanes, cargo en el que permaneció hasta su muerte. Falleció en su residencia de Barcelona a la edad de 89 años.

Obras principales:
Casa Avel.lí Trinxet (Barcelona desaparecida)
Casa Amatller (Barcelona; Pg. de Gràcia, 41)
Casa Coll i Regàras (Martaró, Barcelona)
Casa Furriols (La Garriga, Barcelona)
Casa Garí (Argentona, Barcelona)
Casa Macaya (Barcelona)
Casa Marti (Barcelona)
Casa Muley-Afid (Barcelona)
Casa Muntades (Barcelona)
Casa Pich i Pon (Barcelona)
Casa Para (Mataró, Barcelona)
Casa Pere Company (Barcelona; calle Buenos Aíres)
Casa Puig i Cadafalch (Argentona, Barcelona)
Casa Sastre Marquès (Barcelona)
Casa Serra (Barcelona)
Casa Sisternes (Mataró, Barcelona)
Casa de les Punxes/Casa Tarrades (Barcelona; Av. Diagonal, 416-420) (1903 - 1905)
Palacio Baró de Quadras (Barcelona; Av. Diagonal, 373 i Rosselló, 279) (1904 - 1906)
Torre Pastor de Cruïlles (Barcelona)
Capilla del Santísimo de la Iglesia de San Julian de Argentona (Argentona, Barcelona)
Ayuntamiento de Mataró (Marató, Barcelona)
El Regle (Mataró, Barcelona)
La Beneficiència (Mataró, Barcelona)
Cavas Codorníu (Sant Sadurní d'Anoia, Barcelona)
La Telegrafía (El Prat de Llobregat, Barcelona)
Tercer Misterio de Gozo y Quinto Misterio de Dolor del Rosario Monumental de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Barcelona)
Fábrica Casaramona (Barcelona. Primer Premio 1912 del Concurso anual de edificios artísticos del Ayuntamiento de Barcelona)
Casa Pilar Moragues (Viladecans, en el antiguo Camping el Toro Bravo)
Plaza de España (Barcelona)
Palacios de Alfonso XIII y Victoria Eugenia, para la Exposición Internacional de Barcelona (1929)

Fuente: Wikipedia


Casa Sayrach

RUTA MODERNISTA. Element 71

Las dues casas d'en Manuel Sayrach


La casa Sayrach, que marca amb autoritat la cantonada entre la Diagonal i Enric Granados, està considerada com la darrera que va ser aixecada segons els cànons de l'estil modernista. Era l’any 1918. Aquest edifici era propietat del pare de l'arquitecte que la va projectà, Manuel Sayrach, qui va viure, en el principal, com corresponia als propietaris en aquell temps i, d'aquí el seu nom del pis "principal". Just al costat hi ha una altra casa proyectada al 1926 pel mateix Sayrach i destinada també a habitatges. Manuel Sayrach deixa molt poca obra arquitectònica, ja que gaudia de molt bona salut econòmica i s'ho podia permetre. Crea un discurs estetic gairebé filosòfic i molt personal, amb una gran originalitat ornamental. Queda patent el que s'ha dit en la fotografia que el propi Sayrach va fer, recien acabada l'obra, del vestíbul d'entrada. Manté tanmateix una proximitat estètica en alguns detalls ornamentals, d'abarrocades formes vegetals, que l'aproximen de nou al modernisme.


Fotografia feta per Manuel Sayrach al acaba l'obra



vestibul d'entrada
fotografias de jmp

Ens apropar-em al carrer Buenos Aires, 56-58, Casa Pere Company

Casa Lleò Morera

RUTA MODERNISTA. Element 43


LA CASA LLEÓ MORERA - Passeig de Gràcia, 35.

En aquest edifici, el modernisme és sinònim de modernitat. A l'altura de la primera planta, encara podem admirar els alts-relleus que va dibuixar Domènech i Montaner per a que ho cisell-es l'escultor Eusebi Arnau. Quatre elegants dames, exhibeixen cada una d'elles un signe dels avenços que aportava aleshores la ciencia: el fonògraf, l'electricitat, el telèfon i la fotografia.
Tanmateig podem observar la grandessa d'ornamentació escultorica que fou concebuda per el seu autor a la tribuna i el seu estat actual. Aixís mateig veiem les cuatre dames esmentades al primer pis.Es un Projecte del 1902, sobre una reforma de l'antiga casa Rocamora de l'any 1864, va guanyar el primer premi d'arquitectura de l'Ajuntament de Barcelona. Pren el nom del seu propietari Albert Lleò Morera com era normal, però en algún llibre he pogut llegir que el nom venìa d'un escut medieval, lleons i moreres.

História

La Casa Lleó i Morera, és un projecte de l'any 1902, de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, sobre una reforma de l'antiga casa Rocamora de l'any 1864, situada al Passeig de Gràcia, n º 35 de Barcelona. Va aconseguir el 1906 el Primer Premi del Concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament.
El seu propietari inicial va ser Antoni Morera i rus que va llegar l'edifici a la seva neboda, Francesca Morera Ortiz, l'artífex d'encarregar el projecte de remodelació l'any 1902. Va morir el 1904, abans de veure finalitzades les obres i va ser el seu fill, Albert Lleó i Morera qui es va fer càrrec de la casa, donant-li a l'edifici el nom pel qual es coneix actualment.
La casa és una magnífica obra modernista que segons Lluís Permanyer, la qualificació d'un Palau de la Música Catalana a escala reducida1 i s'engloba dins del conegut quadrant d'or de Barcelona.2
En la seva decoració, com era habitual a l'època modernista, van participar nombrosos artesans, Mario Maragaliano i Lluís Bru en mosaics, Antoni Serra i Fiter en ceràmica, Antoni Rigalt i Blanch en vitralls i Gaspar Homar i Josep Pey en mobiliari interior. Seguint l'estil modernista propi de l'època, els seus motius estan inspirats en les línies corbes i en la naturalesa.
Així mateix, es creu que la família Morera va voler deixar empremta del seu llinatge, amb contínues referències al seu cognom Morera personalitzant els elements decoratius amb reproduccions de la imatge dels membres de la família en l'ornamentació. Exemple d'això són la morera del pati interior, la morera dels tiradors de les portes, o els semblants i les mans de porcellana de les figures d'Antoni Serra en els mosaics de la planta principal.
La façana i la planta baixa estaven decorades amb grans i variats ornaments modernistes, i unes escultures d'Eusebi Arnau, les més cridaneres, representaven dues parelles de figures femenines sostenint unes atuells; emmarcant l'entrada, amb doble joc de columnes adossades de marbre rosa, a la base de la tribuna del primer pis apareixien un grup de caps femenines. Tot això es va destruir quan es van realitzar unes obres per a adequació de la planta baixa com a botiga. Les escultures van ser destrossades i els caps les va recuperar el gerent de la botiga que més tard les va vendre a Salvador Dalí que les va emplaçar en el mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.
L'arquitecte Óscar Tusquets, a mitjans dels anys vuitanta del segle XX, es va encarregar de la restauració de la resta de l'edifici, restituint els pinacles i el templet de la cornisa de la part superior de l'edifici, que havia patit greus destrosses pel foc d' metralladores durant la guerra civil espanyola de 1936. El 1992 es va dur a terme una nova restauració amb la recuperació d'elements arquitectònics de la façana.
El 2006 la casa va ser adquirida pel Grup Núñez i Navarro. Va posar en marxa la seva rehabilitació i recuperació arquitectònica, continua donada les característiques de les obres. L'edifici és d'ús privat, llogant les seves diferents plantes. Des de l'any 2007 la casa forma part de la Ruta Europea del Modernisme, i amb tot, és una de les cases més emblemàtiques del conegut "Quadrat d'or" de Barcelona, conjuntament amb la Casa Amatller o la Pedrera. L'edifici es va obrir per primera vegada al públic la nit del 10 de setembre de 2009 durant 4 hores, per celebrar la nit blanca de la cultura, celebració orquestrada per TV3 en commemoració del seu aniversari. És coneguda com Nit10.
Extret de Wikipedia
Casa LLeó Morera

la tribuna, en la actualitat

La tribuna i els baixos, tal i com van ser creats. Podem observa que Pau Audouard, fotograf de la burgesia i de l'exposicio del 1888, tenia el seu estudi en aquets baixos.
Les dues figures en el museu Dalí.
Les escultures d'Eusebi Arnau, van ser destrossades i els caps les va recuperar el gerent de la botiga que més tard les va vendre a Salvador Dalí que les va emplaçar en el mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.

Les cuatre dames de la modernitat, al primer pis.
Veure els interiors clica aqui

En el mateix passeig de Gràcia, numero 41 trobem la Casa Amatller

Eusebi Arnau i Mascort

Eusebi Arnau i Mascort

Signatura d'Eusebi Arnau
Fotografia ampliada de jmp, d'una ménsula de la casa Garriga Nogués


Monument a Sant A. Mª. Claret. Sallent

Després de passejar infinitat de vegades davant del monument a Sant Antoni Maria Claret de Sallent, vaig tenir la grata sorpresa d'assabentar-me que va ser construït i dissenyat per Eusebi Arnau juntament amb l'arquitecte barceloní amb rels manresanes Alexandre Soler i March (1873-1949) l'any 1906.
Alguns experts emmarquen aquesta obra dins del modernisme amb influències sezessionistes que Soler n'era seguidor, tenin el seu màxim exponen en la casa Pons de la rambla de Catalunya de Barcelona.

A la Catalunya modernista estaven els escultors ornamentals, considerats artesans picapedrers, com Alfons Jujol, qui va ser el que treballà més que ningú per la confiança que els arquitectes van dipositar en ell, sobretot, Domenech i Montaner i Puig i Cadafalch. Estaven també els artistes Eusebi Arnau i Mascort (1864-1933), Josep Llimona, Enric Clarasó, Ramón Atche ó Miquel Blay, que treballaven l'escarpa i el cisell amb gran art i presiciò. Qui en aquest sentit treballà més va ser sens dubte, Arnau, el preferit de Puig i Cadafalch. Gairebé sempre se les engenià per representar a Sant Jordi lluitant amb el drac. Resulta molt interessant veure com se les ideava per resoldre, en aquest àmbit, situacions gairebé impossibles, com quan els representà en una inimaginable posiciò vertical, gairebé de circ, en l'angle de la tribuna del palau de Quadras, diagonal 373.
Tant mateix podem veure aquestes escenas a la casa Martì, en un combat que s'imagina de gran força i molt ferotge, tant entrallaçats estàn, que semblan confondre's, mentre aguanten a Sant Josep i el Nen.
A la casa Amatller, segueixen la seva llegendària lluita, tot enllaçen las dues portas d'entrada.
Algunes de les seves obres es poden veure al Museu Dalì de Figueres, a part de molt indrets de Barcelona i Catalunya.


Situaciò gairabè de circ, a la casa Baro de Quadras, a la de Diagonal

Enllaçan las dues portes, a la casa Amatller


Lluitan gairabè en un pam. El cisell de Eusebi Arnau ès va tornar a lluìr. Casa Martì, carrer Montsiò .