Avui, un arquitecte, a apropat el cel i la terra.
Un obra genial d'un home humil, que encare el fa, si cal, més gran; Antoni Gaudí.
Antoni Gaudí a la Seu de Manresa
.JPG)
Portalada de la façana de ponent del arquitecte Alexandre Soler i March amb l'asesorament d'Antoni Gaudí Les obres començar-en l'any 1915. Avui, en obres de restauració de la pedra malmesa pel temps. El nou campanar s'inaugurà l'any 1918.
fotografia: arxiu comarcal de Manresa
La façana, en el seu estat inicial, abans de la afectació Gaudí-Soler. Aquests pórtics van ser enderrocats el 1915, any que començà la nova portalada.
Revista Ideari d'Art i Cultura CIVTAT, de Juny de 1926, on trobem l'escrit i un dibuix de La Seu després de les obres. El coronament del campanar va desaparéixer durant la guerra del 36.
EN GAUDÍ A LA SEU DE MANRESA
Amb motiu de la visita d'Antoni Gaudí a la ciutat de Manresa per assessorar de les noves obres de la Seu, i consultat l'arxiu comarcal de Manresa, reprodueixo íntegre i literal un escrit de l'arquitecte Alexandre Soler i March, publicat a la revista Ideari de l'Art i Cultura de Manresa CIVTAT, al juny de 1926.
"Tots recordareu aquell paisà nostre, afortunat home de negocis, que es digué Prudenci Comellas. Alt, escardalenc, pulcre i ordenat en extrem, quelcom gasiu i subscriptor del Brusi; un manresà de soca i arrel, que diríeu reeixit en la prova de bona ciutadania que, segons es conta, fan nostres mares en nàixer un infantó, de rebatre'l a la paret per tal de veure si queda arrapat sense caure a terra.
Un bell matí de primavera s'escaigué de trobar-lo en el costarut carrer de Sant Miquel, el qual remuntava dret i acompassat sense apariències de fatiga, malgrat els seus vuitanta-cinc anys. Canviàrem uns mots de polidesa i, tot d'una, se'm revelà de faiçó insospitada: aquell home de lletres de canvi, estava xop d'espiritualitat.
Espurnejant-li els ulls, em contà, amb joia d'infant, que venia d'assistir a les grans festes celebrades a Barcelona amb motiu de la terminació de la façana i cimbori d'aquella catedral, esplèndidament costejats per la família Girona.
La seva vèrbola, un xic desordenada, m'induí a copsar la visió del temple, set voltes secular, amb el seu interior embolcallat d'ombres misterioses, esquinçades ça i enllà pels feixos de llum filtrats en les multicolores vidrieres dels finestrals.
M'apar que sentí el so argentat de les esquelles i les harmonioses cascades que davallen de l'orgue; que m'embaumà l'encens que en blanques nuvolades entela el tabernacle sant, al volt del qual es consumeix la cera ardent, aromatitzada pel nèctar extret de les floretes bosquetanes; i, que vaig contemplar les riuades de fidels que, boi barbotejant les pregàries apreses dels avis, aixecaven la vista al cimbori, satisfets de veure les velles i brunes pedres medievals lligades, per sempre més, amb les novament arreencades de les entranyes de Montjuïch, per tal d'oferir a la Seu barcelonina la presentalla d'una altíssima diadema.
I perquè, saltà el senyor Comellas, no podem fer una cosa semblant a Manresa, on nostra Seu admirable està mancada de la façana apropiada que la tanqui decorosament? Vinc engrescat amb aquesta idea. Estudïi uns plànols de seguida. La meva intenció és que a l'obra hi contribueixin tots els ciutadans. Jo, de moment, començaré per entregar trenta mil duros: quan em mori, que no puc pas trigar gaire, deixaré més.
Vaig restar meravellat. Però, cal que confessi que, després dels primers instants d'entusiasme, em semblà que havia sofert una al·lucinació. Ni fiu els plànols, ni vegí el senyor Comellas en molts mesos.
Més endavant, cada cop que em topava amb ell, em demanava de nou els plànols, malgrat que mai no concretés res exactament. A l'últim, després de transcorregut un any, me creguí obligat a dibuixar una façana per a la Seu de Manresa, a manera de ballon d'essai: així veuríem ço que en resultaria, sense remordiments per part meva.
La Junta de l'obra de l'església presentà el meu projecte a l'aprovació del senyor bisbe de Vich, qui precisament era el gran Torras i Bages, admirador del talent i virtuds de l'arquitecte del temple de la Sagrada Família. I passà ço que era de preveure: el prelat desitjà un dictament d'En Gaudí. Per altra part, respectuós el senyor Bisbe, de les prerrogatives de l'arquitecte diocesà, En Josep Mª Pericas, a qui de dret tocava consultar, el cridà, també, a coadjuvar amb En Gaudí. I per a major arrodononiment, completà la terna de pèrits, afegint-hi En Font i Gumà, força conegut pel seu bon gust i desinteressat patriotisme.
Així que En Font i Gumà en tingué esment, em digué: -Es farà el que digui En Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte. I afegí amb molta gràcia: la fórmula que demana el senyor bisbe, ve a ésser així com una píldora, tal com l'elaboren els apotecaris. En el centre hi posen una petita quantitat de substància fortament activa, que aquí ve representada per En Gaudí; i després, la rodegen d'una gran massa farinosa, que no té altre objecte que abultar per tal que el públic se l'empassi millor. En Pericas i jo, en el cas actual, som aqueixa quasi completament inactiva massa pil·lular envolvent.
Tractant-se d'un encàrrec del bisbe amic i dilecte, En Gaudí hi posà el major interès. Decidí anar a Manresa a veure el temple. Això, en aquells temps, en què ell ja s'havia reclòs exclusivament a l'obra de la Sagrada Família, era quelcom d'extraordinari.
Quedàrem amb sortir a les vuit del matí i ésser de tornada a Barcelona el mateix dia per a dinar a casa, encara que fos a les tres de la tarda. Fou inútil insistir-hi. En Gaudí aniria de l'estació de Manresa a la Seu i d'allí novament a l'estació, sense prendre res ni veure res més.
A quarts de vuit del dia senyalat érem a l'estació del Nord de Barcelona els tres arquitectes susdits i el qui escriu aquestes ratlles. En aquella hora ningú no tenia ganes d'esmorzar formalment. Però, en arribar a les deu a la nostra ciutat, entre l'aire fresquet del camí i la perspectiva de dinar a les tres de la tarda, se'ns desvetllà una gana invencible i decidírem d'anar al restaurant de l'estació. En Gaudí s'indignà: no hi hagué manera de fer-li entrar. De bon matí ja s'havia menjat unes quantes atmetlles o qualque futesa per l'istil.
Com un il·luminat sortí decidit de l'andana, respectuosament acompanyat per alguns amics que havien vingut a rebre'ns; i es dirigí riu avall cap al Pont Vell, que des del tren li havia cridat l'atenció. Una volta hagué examinat ço que queda de l'obra primitiva a la part baixa de les piles, digué amb fermesa, sense por d'equivocar-se: és del temps de Justinià, segle V.
En remuntar el riu fins ésser de nou a l'estació, on es reuní amb els companys que ja s'havien reconciliat amb el mens sana in corpore sano, s'informà de si es coneixien restos antics als voltants de la Seu, de si s'havien practicat excavacions; i de tot de coses, que algú podria creure extranyes a l'objecte de la visita, però que ell les trobava molt del cas per tal de furgar en les velles intencions constructives.
I, cap a la Seu. Els canonges i beneficiats sortien, aleshores, del cor i vingueren a saludar-nos amb l'hàbit de tirat cardenalici privatiu de la històrica confederació catalano-aragonesa.
Aqueixa ostentació no impressionà gens ni mica En Gaudí, qui tenia com una dèria persecutiva als cabildes. En diferents ocasions li havia sentit dir que el de la catedral de Barcelona era acèfal. Si no s'hagués trobat amb el conegut aforisme castellà buenos canónigos y mal cabildo, ell l'hauria inventat en català.
Tot era degut als grans coneixements i respecte que tenia a la litúrgia, que sovint creia malparada en les solemnitats religioses. Els matins dels diumenges i dies festius, el vèieu abstret al bell mig de la catedral barcelonina seguint, amb el llibre a la mà, els més petits detalls dels divinals oficis. S'indignava cada cop que notava faltes greus o manca de respecte.
Per això, en trobar-se a l'església manresana rodejat de bona part del cabilde, el someté a un rigurós interrogatori. On són el baptisteri i la capella del Sagrament? On encenen el foc nou i beneeixen l'aigua pel dissabte sant? Per què ho fan així i no ho fan d'altra manera?
En certs moments cabia la temença d'una situació violent i àdhuc d'un final apocalíptic. Sortosament, En Gaudí tenia un prestigi que allunyava qualsevol conflicte. Tothom sabia que dintre d'aquell cos, a voltes sacsejat per la braó que li encenia la mirada, bategava un cor d 'àngel, guiat per la intenció més pura. Sovint, recordava d'aprop els grans genis torturats, a la faiçó de Miquel Àngel o el Greco.
Tanmateix, no li plagueren algunes disciplines litúrgiques de la Seu manresana. S'havia perdut el sentit de les coses. De segur que els antics no ho feien pas així. Vinguin els comunitaris més vells, exclamà, per tal de sotmetre'ls a un esforç de memòria i recordar els seus temps d'infantesa. Però, els vells eren allí presents: ço que més aviat hi faltava era la joventut.
Anàrem cap a l'arxiu parroquial. Els pergamins secs i cargolats per les centúries, digueren més que'ls homes. Se'n llegiren uns quants. En Gaudí escoltava concirós.
Hauríeu dit que aquell home, esquàlid i de testa blanca, amb el màgic conjur de la seva paraula, d'un moment a l'altre faria sorgir de sota terra l'espectre medieval, embolcallat de fumeroles fosforescents.
Cal fer avinent una nota ben significativa que posà de relleu, a Manresa, les preferències artístiques del genial arquitecte. En travessar el temple, creient afalagar-lo, vaig mostrar-li el grandiós políptic que En Pere Serra pintà per a la capella del gremi de pellaires, que és una de les més importants pintures dels nostres trescentistes (fig. 2). En lloc d'impressionar-lo, amb sorpresa de tothom, passà de llarg sense fixar-s'hi ni fer el més petit comentari. En canvi, algunes passes més enllà va aturar-se de sobte, electritzant d'entusiasme, davant d'un altar barroc, del que mai ningú no n'havia fet esment (fig. 3). En el centre es destaca, a tamany major que el natural, la figura de l'Àngel Custodi, abillat garbosament amb inflades vestimentes que li deixen la cuixa al descobert. Branda l'espasa enlaire contra un enemic invisible.
Talment, es podria creure que amb les seves escomeses havia malparat l'altar, torçant i rompent els frisos i les coronises; i, que per fugir del temperi, els angelets s'havien enfilat a la part més alta, on, serenament, Sant Tomàs, aixoplugat per un templet gentil, aguanta amb la mà esquerra tot el pes de l'església. Com en una mar revolta, sorgeixen onades escumoses que s'estrellen contra les carteles ventrades, els escuts recargolats i les bases de les columnes: els sants laterals, Santa Caterina i Sant Benet, s'apoien en sengles petxines.
És que En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars.
Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia.
Del viatge a Manresa, de la impressió directa del problema a resoldre, en resultaren les normes a què devia, definitivament, obeir el projecte de la reforma exterior de l'església de la Seu.
En primer lloc, no devia limitar-se a la façana. Les voltes del nostre temple estan mancades de la protecció d'una teulada o d'un terrat independents: les teules s'assenten de dret sobre d'aquelles, sense deixar l'espai intermediari de la golfa. Això, que fou un mal costum en moltes esglésies medievals catalanes, la catedral de Barcelona inclusiu, alhora que és un defecte que merma la conservació de l'edifici exposant-lo a humitats i glaçades inevitables, li lleva la noblesa que en resulta en veure l'exterior de les naus coronat per les sengles vessants de la teulada. No's comprèn un edifici de certa importància sense una doble coberta deixant un espai ventilat i registrable. Aquesta reforma és, per tant, a l'església de Manresa, d'una major urgència que el mateix frontis.
El campanar demanava, també, un acabament que aixoplugués les campanes del rellotge que estaven al descobert, i que fos més en consonància amb l'istil del temple que no pas el remat abarrocat que suportava.
Per ço que pertany a la façana es conservarien en essència, per respecte a la tradició i a les coses constituïdes, els mateixos cossos que ja la integraven: els porxos de tres voltes en el centre, la capella del Baptisteri a la dreta i la del Santíssim Sagrament a l'esquerra. Però, tot, responent a l'istil i a la importància del temple. Els porxos es comunicarien amb el Baptisteri, per tal que els neòfits o infants a cristianitzar poguessin entrar en aquest últim des d'aquells, sense penetrar al recinte sagrat del temple, per la porta que hi comunica, fins després d'haver rebut les aigües regeneradores. Per fi, dessobre dels porxos s'hi disposarien les sales destinades a arxiu parroquial i museu, d'imprescindible utilitat, i procurant que les línies generals de la seva composició harmonitzessin i servissin de traspàs entre l'obra antiga i les noves construccions.
Sota aqueixes normes, els tres arquitectes esmentats presentaren el dictamen al senyor Bisbe de Vich, i el qui escriu aquestes ratlles dibuixà el projecte definitiu.
Cal esmentar, per la comicitat que enclogué, la presentació del compte dels pèrits. En Gaudí volgué cobrar una quantitat que, sense ésser absurda, picava un xic alt, quan no, pel fet de tenir-se de triplicar en subscriure-la els altres dos companys. La Junta de l'obra es resistia a pagar res: era el prelat qui havia demanat el dictamen i a ell corresponia sufragar els honoraris. A l'últim decidírem pagar. En Gaudí va quedar contentíssim. Tota la seva avarícia era a favor de l'església de la Sagrada Família. El seu exemple fou seguit generosament pels senyors Font i Gumà i Pericas, els quals deixaren, també, la part que els corresponia al mateix objecte.
Així, per una curiosa paradoxa, els primers diners bestrets dels cabals recollits per a construir la façana de la Seu de Manresa, serviren per col·locar unes pedres més a la façana del Naixement del gran temple expiatori barceloní. A l'acurat senyor Comellas, qui aleshores ja havia fet entrega dels 30.000 duros, això se li ocultà: li hauria causat un gros trastorn, agreujat per la seva avançada edat.
Aquest bon manresà visquè, encara, fins assolir els noranta anys. Abans del seu traspàs deixà les obres tal com avui estan, amb el baptisteri del tot llest, el campanar acabat i els porxos tot just començats. En morir llegà, tal com havia promès, una forta quantitat a l'objecte de construir la façana; i va nomenar dipositaris de la mateixa el senyor Bisbe, un nebot seu, el senyor Arias i les autoritats manresanes: l'Arxiprest, l'Alcalde i el Jutge. Per motius desconeguts i inconcebibles, les obres resten parades i el públic res no veu del llegat d'En Comellas.
En aquest moment que està a punt de regir la diòcesi vigatana un català entusiasta de les glòries de la nostra terra, tothom espera que les obres de la Seu de Manresa, el joiell del nostre art gòtic, es recomençaran amb la major prestesa.
(1) El senyor Comellas, qui, apart de la quantitat inicial expressada, havia donat en vida unes vint mil pessetes més, deixa en morir, el capital de seixanta mil duros en Exterior al 4%, amb la condició que durant trenta anys es destinessin els interessos a les obres de la façana; i que una volta finides aqueixes, el capital passés al municipi per a invertir-lo en beneficència pública.
Alguns anys abans de la mort d'En Prudenci Comellas, la virtuosa manresana donya Annès Batlles deixà en morir un llegat de certa importància al senyor bisbe de la diòcesi per a destinacions pietoses. A Manresa encara no se n'ha vist res; i tothom creu que una bona part recaurà en les obres de la Seu, parròquia de la devota difunta."
ALEXANDRE SOLER I MARCH ("Ciutat", juny del 1926)
La portalada i el Baptisteri
Les tres portalades d'Alexandre Soler i d'Antoni Gaudí
El Baptisteri, inaugurat el 15 de Maig de 1921, amb unes columnes que res tenen a envejar a les gòtiques pures.
L'escala i el Baptisteri.
L'escala de cargol que dóna l'arxiu històric de La Seu.
La llum solar, en lliscar pels finestrals gòtics provoca aquesta fascinant policromia, omplint els murs interiors d'uns colors, diguem-ne , celestials.
Estat actual de la Seu, després de la nova urbanització de la Plaça de la Reforma. Gaudí, de ben segur no ho hagués aprovat, encara que, sincerament, no cal ser un geni per veure, amb vergonya i indignació, el mal d'ull que envolta, avui, a la Basílica-Colegiata.
Una gran escalinata, per exemple, de major a menor amplitud, des de la plaça fins el mateix plà de la portalada, li haguès donat presència, autoritat, potència i mès grandesa a aquesta meravella medieval, i com no, un lloc agradable d'estar i passejar.
Casa "China" i Cal Jorba
Casa "China". Barcelona
Un coronament potent, amb molta força
Carrer Muntaner, 54/Consell de Cent. Barcelona.
Recordo, que de molt jovenet, passejant per aquest lloc, vaig aixecar la mirada tot descobrint aquest edifici. El seu color, les seves columnes, el seu coronament monumentalista, el conjunt en general, va despertar el meu interès per l'arquitectura i l'art del moviment modernista, tot i no està catalogat com a tal. De ben segur que la meva primera fixació van ser les columnes d'estil jònic que, en aquells moments estudiàvem a l'escola.
Aquest edifici, de l'arquitecte valencià Joan Guardiola Martínez (1895-1962), no és d'una concreció fàcil d'estil, encara que , si podem interpretar-lo com d'un modernisme tardà amb mescles d'un Art-Decó de disseny molt personal de l'arquitecte, influenciat per la seva gran cultura, assumida en els seus viatges pel món. Cert és que l'espectacularitat està garantida en veure'l.
Aprofito la ben entessa per incloure un edifici, també de grans records per a mi, i d'un clar estil Art Decó com és el dels magatzems de Can Jorba a Manresa.
El color fort, vermell, ornamenta la façana.
La planta baixa destaca per les seves columnes d'estil jònic.
.JPG)
Muralla del Carme. Manresa
Edifici, que juntament amb la Seu, s'han convertit en els símbols de la Ciutat.
D'un clar estil Art Decó
Xalet del Clot del Moro
El xalet, l'any 1904.
Fotografia: Fons fotogràfic Salvany
Xalet Güell o del Clot del Moro.
Terme municipal de Castellar de n'Hug
A poc metres de la fàbrica de ciment del Clot del Moro i trobem el conegut com Xalet del Clot del Moro. Edificació típica de l'anomenada "torre de l'amo" de les fàbriques téxtils de l'època. Lloc on l'amo d'aquestes, residia en les seves visites a la fàbrica y en èpoques estivals. En aquest cas el propietari va ser el gran mecenes de Gaudí i per tant del modernisme català Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell.
L'edifici va ser dissenyat, amb una clara influència de l'arquitectura d'alta muntanya, pels arquitectes Lluís Homs i Moncusí i Eduard Ferrés i Puig, deixeples de Josep Maria Jujol i Gibert.
Com podem veure a les fotografies, podriem dir que el seu estat és, incomprensiblement, més que crític.
Maqueta del Comte Güell al museu del Ciment
Façana que dona a la fábrica, on encare es pot veure un caminet que porta a la mateixa.
Balconet del primer nivell.
Amb els anys, la decadència i la ruïna.
La llar de foc de la estada principal.
Algunes interioritats de les seves entranyes.
Balconets a manera de festejadors.
El Clot del Moro i Rafael Gustavino
El clot del moro. Castellar de n'Hug. Barcelona
Es tracta d'una construcció modernista de l'any 1904 pertanyent a l'empresa "Companyia General d'Asfalts i Portland" (Asland), fundada pel comte de Güell, mecenes d'Antoni Gaudí, i que es va dedicar a la fabricació de ciment, sent la primera d'Espanya. El seu arquitecte, Rafael Gustavino Moreno, que va haver d'emigrar als Estats Units per aconseguir triomfar plenament com a tal, va projectar l'edifici amb la seva famosa "volta catalana", inclinada seguint el desnivell del Terreny.
Va ser abandonada el 1975, sent en l'ectualidad, malgrat el seu estat ruïnós, el Museu del ciment.
Malgrat el seu estat ruïnós, acull el Museu del Ciment.
La volta catalana, present en tota la edificació
L'enorme sitja que donava cabuda al ciment ja fabricat a punt per a ser comercialitzat i porta't a través del trenet fins a Guardiola del Bergada i d'alla a Barcelona. Aquest sobre càrrec de desplaçaments afegit al preu final, va ser un dels motius determinants perquè la fàbrica fos tancada i s'obrís una de nova a Montcada i Reixach.
La sala de turbines.
RAFAEL GUSTAVINO MORENO
L'arquitecte.
Fotografia: Museu del Ciment
Rafael Guastavino Moreno, (1842, Valencia (España) – †1908, Baltimore (EE. UU.)), arquitecto y constructor español que desarrolló gran parte de su actividad en Estados Unidos, donde difundió el sistema constructivo basado en la bóveda catalana.
Se formó como arquitecto en Barcelona, donde inició su trabajo y construyó la fábrica Batlló. En Vilasar de Dalt, provincia de Barcelona, construyó el Teatro de La Massa, con una bóveda de 17 metros de diámetro por 3,5 metros de flecha y un óculo central de 4 metros de diámetro, que se inaugura el 13 de marzo de 1881, cuando él ya había partido hacia los Estados Unidos. En los Estados Unidos patentó el denominado Guastavino system, que en España era conocido bóveda de ladrillo de plano, bóveda catalana o bóveda tabicada, tradicional de la arquitectura de las regiones catalana, valenciana y extremeña.
Desde 1881 residió en Nueva York donde se hizo famoso gracias al sistema para construir grandes bóvedas con ladrillos y cemento. Centrado en la construcción de este tipo de bóveda tabicada constituye la compañía Guastavino Fireproof Construction Company, para la construcción de este tipo de bóvedas tabicadas. La participación de Guastavino en las obras consistía en el diseño y elaboración de la bóveda.
Asesoró al empresario Eusebi Güell en el diseño de bóveda de la fábrica de Cemento Asland construida en 1901 en Castellar de n'Hug.
Su legado se puede ver en edificios emblemáticos de varias ciudades norteamericanas, donde su participación en la construcción de las bóvedas fue fundamental:
En Nueva York dejó su huella en iconos arquitectónicos como la estación Grand Central Terminal, el Carnegie Hall, el Museo Americano de Historia Natural en Central Park West, la catedral de Saint John the Divine o la iglesia de St. Bartholomew en la Quinta Avenida, el Ayuntamiento, el Hospital Monte Sinaí.
En la capital, Washington DC, construyó el Museo Nacional de Historia Natural o el Edificio de la Corte Suprema de Estados Unidos.
Al final de su vida había construido con el sistema que él mismo ideó 360 edificios en Nueva York, un centenar en Boston, además de edificios en Baltimore, Washington DC o Filadelfia. Su labor fue continuada por su hijo, Rafael Guastavino Expósito.
font: wikipedia
SANT BENET DEL BAGES "Modernista"
Campanar del Monestir.
Monestir de Sant Benet del Bages. Sant Fruitós del Bages. Barcelona
En el marc d'un monestir romànic del segle X i consagrat, segons ens detalla l'acta de la mateixa, el dia 3 de desembre de l'any 972, trobem en l'actualitat un espai d'aires modernistes. Amb el pas dels segles, com és natural, el conjunt històric ha patit tot tipus d'actuacions en els seus murs i en interiors, tanmateix els seus habitants han estat de lo més divers, tant en els seus hàbits, pensaments religiosos o classes socials. Amb tot això ens emplacem a principis del segle XX, concretament el 1907, quan la mare del pintor Ramon Casas Carbó, un dels integrants del moviment modernista, va compra El Monestir. Va ser a partir d'aquesta data que l'esmentat monestir va patir una històrica remodelació a càrrec del seu bon amic l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Sent aquest un gran coneixedor del Romànic i com no, del modernisme, va deixar la seva empremta de tot això en el conjunt arquitectònic. La petjada més modernista la deixar al sobreclaustre, que no és altre que el que va acollir els habitacles del pintor en les seves estades al Monestir. Van ser dissenyades i moblades amb tota classe de luxes, no oblidem que tot i ser un bohemi, la seva família pertanyia, igual que ell, volgués o no, a l'alta burgesia catalana. L'ornamentació en mobles, objectes, ceràmiques i col.leccions, als quals eren molt aficionats, les van comprar, segons sembla, amb perseverança i minuciositat a antiquaris de la zona. No va ser fins el 1924 quan van poder gaudir de la seva remodelada residéncia. Morts els pares del pintor, passar a ser de la seva propietat i així es van succeir diverses generacions de Casas fins l'any 2000, que el conjunt del Monestir va ser comprat per la Caixa Manresa a els últims propietaris i descendents del pintor.
Caixa Manresa va fer una minuciosa rehabilitació i va crear l'anomenat Mont Sant Benet, que malgrat la seva curta existència pot presumir ja, d'una fama a nivell mundial. Cal reconèixer que la institució social de Caixa Manresa, ha fet, i fa, una tasca digna de tota aprovació.
----------------------------------
Ramón Casas. Biografia
Ramon Casas i Carbó (Barcelona 5 de enero de 1866 - 29 de febrero de 1932) fue un pintor catalán célebre por sus retratos, caricaturas y pinturas de la élite social, intelectual, económica y política de Barcelona, Madrid y París. También se hizo famoso por sus pinturas sobre revueltas, como el cuadro sobre la represión de una manifestación en las calles de Barcelona. Fue diseñador gráfico y sus carteles y postales sirvieron para definir el movimiento artístico catalán conocido como modernismo.
El padre de Casas había hecho fortuna en Matanzas (Cuba) mientras que su madre procedía de una familia acomodada. En 1877, Casas abandonó la escuela para estudiar arte en el estudio de Joan Vicens. En 1881, siendo aún un adolescente, fue co-fundador de la revista L'Avenç; el número publicado el 9 de octubre de 1881 incluía un esbozo del claustro del monasterio de San Benet de Bages. Ese mismo mes acompañado de su primo Miquel Carbó i Carbó, un estudiante de medicina, inició su primera estancia en París. Ese invierno estudió en la Academia Carolus Duran y más tarde en la Academia Gervex. Mientras, ejercía como corresponsal en la capital francesa para L'Avenç. Al año siguiente expuso algunas de sus obras en la Sala Parés de Barcelona y en 1883 expuso un autorretrato en la sala de los Campos Elíseos de París; el cuadro le valió una invitación como miembro del salón de la Societé d'artistes françaises.
Los siguientes años siguió pintando y viajando, pasando el otoño y el invierno en París y el resto del año en España, básicamente en Barcelona pero también en Madrid y en Granada; su cuadro representando a la multitud en una corrida de toros pintado en 1886 fue el primero de una serie de pinturas detalladas sobre multitudes. Ese mismo año de 1886 sobrevivió a una tuberculosis y quedó convaleciente en Barcelona. En ese periodo de su vida conoció a artistas como Santiago Rusiñol, Eugène Carrière e Ignacio Zuloaga.
Casas y Rusiñol viajaron por Cataluña en 1889 y colaboraron en el libro Por Cataluña (desde mi carro), con textos de Rusiñol e ilustraciones de Casas. Regresaron juntos a París donde se alojaron en el Moulin de la Galette en Montmatre junto con el crítico de arte y pintor Miquel Utrillo y el dibujante Ramon Canudas. Rusiñol realizó una serie de crónicas para el periódico La Vanguardia con el título Desde el Molino que contaron también con las ilustraciones de Casas. Casas se convirtió en miembro de la Societé d'artistes françaises lo que le permitió participar en dos exhibiciones anuales sin tener que pasar por un jurado previo.
Con Rusiñol y con el escultor Enric Clarasó realizaron una exposición en la Sala Parés en 1890; los trabajos de esta época se encuentran a medio camino entre el estilo académico y el de los impresionistas franceses. Este estilo, que llegó a conocerse como modernismo, aún no estaba del todo desarrollado pero los artistas empezaban a conocerse unos a otros y los artistas catalanes empezaban a identificarse más con Barcelona que con París.
Su fama continuó extendiéndose por toda Europa, realizando exposiciones de éxito en Madrid (1892-1894), Berlín (1891-1896) y en la Exposición Mundial de Chicago de 1893; mientras, el círculo bohemio que incluía a Casas y Rusiñol, empezó a organizar frecuentes exposiciones en Barcelona y en Sitges. Con el aumento de la actividad en Cataluña, Casas se estableció en Barcelona aunque seguía viajando a París para los salones anuales.
El mundo del arte modernista estableció su centro de operaciones en Els Quatre Gats, un bar al estilo de Le Chat Noir de París. Casas financió este bar, situado en los bajos de la Casa Martí, edificio del arquitecto Josep Puig i Cadafalch situado en la calle Montsió en el centro de Barcelona; se inauguró el mes de junio de 1897 y estuvo abierto durante seis años (se reconstruyó en 1978). Sus compañeros de empresa fueron Pere Romeu, Rusiñol y Miquel Utrillo. En el bar se desarrollaban tertulias y exposiciones de arte, incluyendo una de las primeras de Pablo Picasso. La pieza más destacada de su colección permanente fue un autorretrato de Casas en el que aparece pedaleando sobre un tándem junto a Romeu.
Al igual que Le Chat noir, Els 4 Gats mantuvo su propia revista literaria en la que Casas contribuyó de forma destacada. Tuvo una vida corta pero fue seguida de Pel i Ploma y Forma en las que también contribuyó Casas. Pel i Ploma patrocinó diversas exposiciones de arte incluyendo la primera exposición en solitario de Casas (1899 en la Sala Parés).
Mientras que su carrera como pintor prosperaba, Casas empezó a trabajar en el diseño gráfico, adoptando el estilo art noveau que llegó a definir al modernismo. Diseñó carteles para el bar y también realizó anuncios para la firma Codorniu, fabricante de cava.
Para la exposición universal de 1900 en París, el comité español seleccionó dos retratos al óleo realizado por Casas: un retrato de 1891 de Eric Satie y otro de la hermana de Casas, Elisa. Su retrato de un ejecución mediante El garrote vil ganó uno de los premios principales en Múnich en 1901. Sus obras se exhibían por toda Europa y en otras puntos del mundo, como Buenos Aires. En 1902 doce de sus obras quedaron expuestas de forma permanente en el Círculo del Liceo, club exclusivo asociado al teatro de la ópera barcelonés.
En 1903 se convirtió en Societaire completo del Salon du Champ de Mars de París, lo que le permitió realizar una exhibición anual; de hecho, sólo expuso durante dos años. En 1903, la obra presentada fue La carga que más tarde renombró como Barcelona 1902 en referencia a una huelga general ocurrida en Barcelona en esas fechas. Sin embargo, la pintura de Casas, que muestra a un Guardia Civil cargando contra la multitud, había sido pintada dos años antes de la huelga. En 1904, esa misma pintura ganó el primer premio en la Exposición General de Madrid.
En 1904, durante una estancia en la capital española, realizó una serie de caricaturas de la elite madrileña así como de pintores como Joaquín Sorolla y Agustín Querol, escultor oficial del gobierno español. En el estudio de Querol realizó un retrato ecuestre del rey Alfonso XIII que fue adquirido por el coleccionista norteamericano Charles Deering.
Debido al aumento de la fama como retratista, Casas se instaló de nuevo en Barcelona. Conoció a una joven modelo, Júlia Peraire, 22 años más joven que él. La pintó por primera vez en 1906 cuando Júlia tenía 18 años. Pronto se convirtió en su modelo preferida y en su amante. Su familia no aprobaba esta relación; se casaron aunque no lo hicieron hasta 1922.
La madre de Casas compró en 1907 el monasterio de San Benet de Bages y contrató a Josep Puig i Cadafalch para que lo restaurara. Casas pasó mucho tiempo en San Benet. Cinco años más tarde, a la muerte de su madre, heredó el monasterio.
En 1908, Casas junto a su patrocinador Deering, viajaron por Cataluña. Deering compró un antiguo hospital en Sitges con la idea de convertirlo en su residencia. Ese mismo año, Casas inicia un viaje de seis meses por Cuba y los Estados Unidos. Durante este viaje realizó una docena de retratos al óleo y cerca de una treintena de dibujos al carbón de amigos y socios de Deering.
De regreso a España realizó exhibiciones en Madrid y Barcelona, En la galería Fayanç Català de Barcelona, mostró unos 200 dibujos al carbón que donó al Museo de Barcelona. Su exposición de Madrid se realizó en el Ministerio de Turismo e incluía retratos de figuras destacadas de la ciudad, incluido el rey.
Antes de que se iniciara la Primera Guerra Mundial viajó por España y Europa, visitando Viena, Budapest, Múnich, París, Países Bajos, Madrid y Galicia. realizó importantes exposiciones en España y en Francia. En 1913 compró una vivienda en Barcelona, una torre en el barrio de Sant Gervasi de Barcelona; en 1915 realizó una exhibición conjunta con Rusiñol y Clarassó en la Sala Parés, conmemorando así el 25 aniversario de su primera exposición conjunta.
En 1916 Casas y Deering viajaron a Tamarit (Tarragona). Deering compró el pueblo entero y colocó a Casas en la dirección del proyecto de restauración del mismo. Años más tarde, en 1924, Casas regresó a Tamarit para pintar diversos paisajes.
Casas, Rusiñol, y Clarassó siguieron realizando exposiciones conjuntas en la Sala Parés que se hicieron constantes hasta la muerte de Rusiñol en 1931. Casas continuó pintando retratos y paisajes, así como algunos carteles para la lucha contra la tuberculosis pero en el momento de su muerte, en 1932, se había convertido más en una figura del pasado que del presente. Fue enterrado en el Cementerio de Montjuïc de Barcelona.
Cuadros de Ramon Casas
Antes del baño, óleo sobre lienzo, 72,5 × 60 cm, Montserrat, Museo de Montserrat, 1894
Au Moulin de la Galette, óleo sobre lienzo, 117 × 90 cm, Montserrat, Museo de Montserrat, 1892
Autorretrato vestido de flamenco, óleo sobre lienzo, 115 x 96.5 cm, Barcelona, MNAC, 1883
Corrida de toros, óleo sobre lienzo, 53.7 x 72.4 cm, Barcelona, Museo de Montserrat, 1884
Autoretrato vestido de bandolero, óleo sobre lienzo, 100 x 81 cm, Barcelona, Museo de Montserrat, 1885
Retrato de Montserrat Casas, óleo sobre lienzo, 202 x 92 cm, Colección Banco Hispano Americano, 1888
Retrato de Elisa Casas, óleo sobre lienzo, 200 × 100 cm, colección particular 1889
Retratándose, óleo sobre lienzo, 59 x 73 cm, Sitges, Cau Ferrat, 1890
La viuda, óleo sobre lienzo, 186 x 115 cm, Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museo Víctor Balaguer, 1890
Club Náutico de Barcelona, óleo sobre lienzo, 100 x 140 cm, Barcelona, Museo de Montserrat, 1890 - 1891
Domestico domesticado, óleo sobre lienzo, 42,2 x 32 cm, Barcelona, Museo de Montserrat, 1890
Retrato de las señoritas N.N., óleo sobre lienzo, 220 × 160 cm, colección particular, 1890
Plein Air, óleo sobre lienzo, 115 x 82 cm, Barcelona, MNAC, 1891
Interior, óleo sobre lienzo, 102 x 82 cm, Barcelona, MNAC, 1891
Sacré Cour, óleo sobre lienzo, 67 x 55.5 cm, Barcelona, MNAC, 1891
Interior al aire libre,óleo sobre lienzo, 160,5 x 121 cm, Barcelona, Colección Carmen Thyssen-Bornemisza
Bal du Moulin de la Galette, óleo sobre lienzo, Sitges, Cau Ferrat,1893
El garrote vil, óleo sobre lienzo, 127 x 166,2 cm, Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 1894
Flores deshojadas, óleo sobre lienzo, 101 x 80 cm, colección particular, 1894
Baile de tarde, óleo sobre lienzo, 170 x 230 cm, Barcelona, Círculo del Liceu, 1896
Procesión del Corpus de la Iglesia de Santa María, óleo sobre lienzo, Barcelona, MNAC, 1896
Ramon Casas y Pere Romeu en un tándem, óleo sobre lienzo, 191 x 215 cm, Barcelona, MNAC, 1897
La carga, óleo sobre lienzo, 298 x 470.5 cm, Olot, Museo Comarcal de la Garrotxa, 1899
Joven decadente, óleo sobre lienzo, 46,5 × 56 cm, París, Museo de Montserrat, 1899.
Text: Wikipedia
Balcó que dona a les estançes del pintor Ramón Casas
Molt aficionat a la col.lecció de les arts decoratives.
Sala menjador
El pare i la mare del pintor Ramón Casas Carbó.
En el retrat del pare podem veure una tela col-locada al inrevés, el pintor va volgué expressar així, amb rebeldia, la negativa del pare per la seva dedicació a la pintura.
Dormitori
Sala d'estar
Llar de foc amb un retaule que pertenyia a l'església del recinte.
Alguns dibuixos originals del pintor. Podem obsevar, els seus pares, a ell mateix i al seu gran amic Santiago Rusinyol
Piano a una estança cultural
Retrat del Sr. Rocamora, casat amb una neboda de Casas
Un dormitori purament barroc
El bany
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
