Un Temple Romà al bell mitg de l'eixample.

Carrer  Bailèn, 70, 72, Barcelona.

Al número 70 del carrer Bailén de Barcelona es pot veure un edifici d'estil romà que, va ser construït el 1882 per Josep Vilaseca (arquitecte que va realitzar a la ciutat, entre altres obres, l'Arc del Triomf). La casa Masriera, com es coneix a aquest immoble per haver estat creada pels germans Frederic, Josep y Francesc Masriera i Manovens  per emprar com a taller d'orfebreria, escultura i pintura, imita al desaparegut temple d'August, el més important de la Barcelona romana.

L'edifici és una construcció d'estil neoclàssic i historiciste on la principal característica és la seva singularitat, ja que l'objectiu era construir un edifici aïllat precedit d'un jardí davanter. Està constituït com un gran espai únic. A primer cop d'ull destaca una gran façana, definida en el seu temps com un "temple de l'art", recreant un temple clàssic de planta rectangular, pòrtic elevat sobre un basament amb sis columnes corínties i pilastres de fust acanalat, coronat per un frontó triangular decorat en els extrems amb dues estàtues d'aixetes (animals mitològics meitat àguiles i meitat lleons). La forja de la porta d'entrada al recinte, tot i les similituds d'alguns elements amb la maçoneria, res tenen a veure amb això.

El 1932 el taller va ser reformat i transformat en el Teatre Studium, inaugurant-se el 22 febrer 1933.

Finalment, el 1951 la congregació de religioses Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús va adquirir l'edifici per convertir-lo en residència. L'edifici va sofrir algunes reformes, com l'ampliació per darrere fins a connectar amb les mitgeres de les construccions veïnes, fet que li va fer perdre part del seu caràcter monumental original. Allà es van instal·lar els habitatges per a les monges i dues capelles (una a la planta baixa i una altra, més luxosa, a la planta superior).

En l'actualitat l'Ajuntament de Barcelona ho té catalogat com a bé cultural d'interès local (nivell de protecció B), fet que obliga al manteniment i conservació de la façana i dels elements originals del seu interior.

Un "temple de l'art"

Frontó triangular decorat en els extrems amb dues estàtues d'aixetes (animals mitològics meitat àguiles i meitat lleons).

La forja de la porta d'entrada al recinte, tot i les similituds d'alguns elements amb la maçoneria, res tenen a veure amb això.

Recrea un temple clàssic de planta rectangular, pòrtic elevat sobre un basament amb sis columnes corínties i pilastres de fust acanalat, coronat per un frontó triangular.

Com no pot ser d'altra manera, l'edifici sorprèn els vianants que ho desconeixen per formar part de l'espectacle arquitectònic del segle XXI.

Foto d'Antoni Esplugas (Arxiu fotogràfic de Barcelona)

Fotografia de l'edifici en el seu estat original.

Casa "China" i Cal Jorba

Casa "China". Barcelona

Un coronament potent, amb molta força

Carrer Muntaner, 54/Consell de Cent. Barcelona.

Recordo, que de molt jovenet, passejant per aquest lloc, vaig aixecar la mirada tot descobrint aquest edifici. El seu color, les seves columnes, el seu coronament monumentalista, el conjunt en general, va despertar el meu interès per l'arquitectura i l'art del moviment modernista, tot i no està catalogat com a tal. De ben segur que la meva primera fixació van ser les columnes d'estil jònic que, en aquells moments estudiàvem a l'escola.

Aquest edifici, de l'arquitecte valencià Joan Guardiola Martínez (1895-1962), no és d'una concreció fàcil d'estil, encara que , si podem interpretar-lo com d'un modernisme tardà amb mescles d'un Art-Decó de disseny molt personal de l'arquitecte, influenciat per la seva gran cultura, assumida en els seus viatges pel món. Cert és que l'espectacularitat està garantida en veure'l.

Aprofito la ben entessa per incloure un edifici, també de grans records per a mi, i d'un clar estil Art Decó com és el dels magatzems de Can Jorba a Manresa.

El color fort, vermell, ornamenta la façana.

La planta baixa destaca per les seves columnes d'estil jònic.

Google Maps

Antics magatzems Jorba, de Josep Jorba i Rius. Manresa.

Muralla del Carme. Manresa

Edifici, que juntament amb la Seu, s'han convertit en els símbols de la Ciutat.

D'un clar estil Art Decó

Google Maps

"Can Seixanta"

Això sembla Can Seixanta!!

Carrer Riereta, 18, 20 i 22, que sumats fan els seixanta.

A la llinda del numero 20, podem veure'n l'any 1835.

Quan el desordre és evident diem, "això sembla can seixanta". Doncs bé segons cronistes i historiadors de llegendes urbanes i mundanes ens diuen que, situats a mitjans del segle XIX, al carrer Riereta del barri del Raval de Barcelona, hi havien moltes fàbriques del ram tèxtil, algunes tan conegudes com la de Jeroni Juncadella o l'Espanya Industrial. Més concretament en els números 18, 20 i 22 (que sumats els tres números ens donen seixanta) n'hi havia una que, el seu propietari era més amant de converses i tertúlies a "la Colla de l'arròs" a Montjuïc, que de l'administració i direcció de la seva empresa. Així doncs era tal el desordre en aquella fàbrica que es va conèixer més per "Can seixanta" que pel seu nom verdader.

Aquesta és la versió més, diguem estesa, en la història de les històries, però hi ha una altra que ens relata el fet d'un home amb molts fills i que en ser preguntat quans eren a casa, no se li va ocórrer altre cosa que dir: "Mireu, comptant comptant, crec que uns seixanta". D'aquesta versió ens en dóna fé un dibuix d'un romanç de l'època, en què es veu una parella envoltats de moltes criatures.

Per un motiu o altre, el cert és que aquesta expressió va quedar com a patent del desordre i forma part del diccionari popular com "Fer volar coloms" o "Està a la quinta forca".

Google Maps

"Fer volar coloms"

"El colomar" d'aquella època.

Vaig llegir ja fa temps, crec que en un llibre de Lluís Permanyer, que l'expressió "fer volar coloms", significant "tenir somnis de benestar", bé podria venir del fet de viure en una Barcelona encara emmurallada i amb una densitat d'habitants molt per sobre del normal, on la salubritat era molt dolenta i l'espai per a la diversió era pràcticament inexistent i on els barcelonins se les tenien de enginyar per distreure les poques hores que els quedaven lliures després del treball i dels tasques que la responsabilitat els exigia. És axí com aquesta imaginació els portava a les terrasses que coronaven la majoria de cases de l'antiga Barcelona i com si no estiguessin encara en el més alt és construïen, amb fustes de rebuig una mena de torres, per des de allà, en el més alt possible , llançar els coloms al vol i on suposadament també i anaven les seves il.lusions i els seus somnis, no ja de grandeses, però si de llibertat i d'aire fresc i net. Aquestes il.lusión serian, en un futur proper una realitat, amb l'enderrocament de les muralles i la creació de l'eixample que ens portaría a una ciutat oberta i actual.

No recordo si aquest llibre ho donava com un fet real o bé jugava amb la possibilitat que fos una realitat. Fora cert o no, avui és una expressió que segueix ben viva, naixés o no d'aquells "hobbys"."Fer volar coloms", tot un cant de llibertat.

El Fossar de la Pedrera

Tomba comuna, clandestina en origen, on els franquistes van enterrar uns 4.000 republicans i catalanistes de diverses tendències polítiques que havien executat.

Si Montjuïc va ser la fortalesa i el lloc on afusellaven presoners exemplars, com el president de la Generalitat Lluís Companys, al Camp de la Bota o al Fossar de la Pedrera, hi van executar sumaríssimament els qui no van voler, poder, o saber fugir de Barcelona quan van entrar les tropes franquistes.

Al Fossar hi ha també enterrades, des del 1985, les restes mortals de Companys, que va ser afusellat després que els alemanys l'entreguessin a Franco. Aquell any es va rehabilitar el recinte i des d'aleshores, cada 15 d'octubre, les víctimes de la repressió franquista reben l'homenatge de les institucions catalanes i pràcticament de tots els partits polítics, a part de nombrosos ciutadans.

Sepultura de Lluís Companys.

Arquitectes: Beth Galí, Màrius Quintana, Pere Casajoana, Ignaci de Lecea

1984-1986

"Als immolats per la llibertat a Catalunya

Éreu alé i ara sou terra

Que amb vostre noble sang

Veu regar vergonya inutil

Pels que us assasinaren

Dons la justicia triomfarà".

"Memorial als democrates immolats pel franquisme 1939-1975"

"A 50 años del fin de la II guerra mundial, y de la liberación de los campos de exterminio en Europa, y en recuerdode todas las victimas de la barbarie nazi, consecuencia de la intolerancia, el racismo, la xenofóbia y el antisemitismo, no olvidemos".

Acompanyant el record dels sempre presents.

Testimoni de vida.

Google Maps

Hotel "Vela". Un espai guanyat

Barceloneta

L'Hotel W Barcelona, també conegut popularment com a hotel vela, és un edifici de gran importància arquitectònica i assoleix una alçada de 99m. Va ser dissenyat per l'arquitecte vanguardista espanyol Ricardo Bofill, aquest edifici s'emmarca dins de l'ampliació de la zona sud del port de Barcelona. Aquest hotel forma part de la cadena hotelera Starwood Hotels and Resorts.

Els treballs d'infraestructura van començar amb l'obertura d'una nova bocana que divideix el port de Barcelona en dues àrees: la civil i la industrial. La missió urbana del projecte és proveir una extensió de la part sud de la ciutat cap a la costa. El projecte inclou una plaça pública oberta al mar, una marina i un hotel que domina el paisatge i marca el punt de referència.

Una visió més esportiva i de vertígen de l'edifici

En aquest altre enllaç podem veure la zona en plena construcció

Google Maps

La bomba del general Prim

Carrer Sòcrates, 2. Barcelona

El general Joan Prim, que es faria famós com un dels artífex de la revolució del 1868 contra Isabel II, va ser un repressor durant el trienni en què Barcelona va discutir l'autoritat central per demanar un govern més liberal.

El 22 de desembre de 1842 bombardeijar el llavors poble de Sant Andreu de Palomar (avui barri de Barcelona) i una bomba va quedar incrustada a la façana d'una casa del carrer Sòcrates.

La bomba incrustada en la façana

Carrer Sòcrates cantonada Gran de Sant Andreu

Google Maps

Plaça del Milicià Desconegut

Plaça Sant Josep Oriol. Barcelona

Tot Passejant per la plaça de Sant Josep Oriol de Barcelona, al costat nord de l'església del Pi, podem observar unes lletres pintades en quitrà que diuen així "Plaça del milicià desconegut". Algú, suposadament un milicià, l'any 1936, durant la guerra "incivil" espanyola, va voler honorar i immortalitzar als milicians, que en el seu afany de defensar la seva terra, amb l'única arma d'un fusell penjat a l'esquena i la força dels seus ideals van exposar la vida a cada cantonada. Amb l'arribada del franquisme, aquesta pintada passà desapercebuda per la deixadesa i l'ocultisme politic. Amb les eternes obres de restauració de l'Església del Pi, l'institut del Paisatge Urbà, ha restaurat la pintada, que avui podem gaudir en la seva plenitut, fent-nos retrocedir la imaginació, en la nostra i mai volguda recent història bèl.lica.

PLAÇA DEL MILICIÀ DESCONEGUT

Al mateix mur, a uns metres i res a veure amb l'esmentada pintada, hi ha aquesta làpida, que axí s'expressa:

EN 6 DE ABRIL DE 1806 LLEGÓ LA NOTICIA DE LA APROBACIÓN DE LOS MILAGROS DEL SIERVO DE DIOS DR. JOSE ORIOL CON CUYO MOTIVO ILUMINOSE EXTERIORMENTE ESTA IGLESIA Y AL PASAR POR ESTE PUENTECITO SE CAYÓ DESPLOMADO AL SUELO EL DIRECTOR JOSE MESTRES SIN RECIBIR EL MENOR DAÑO A PESAR DE SU EXTRAORDINARIA GORDURA, COMO CONSTA EN EL ACHIVO DE LA R. COMUNIDAD Y PARA CUYO RECUERDO SE COLOCÓ ESTA LAPIDA.

La Quinta Forca

Quantes vegades, almenys els de la meva generació, haurem sentit això de; "Estava a la quinta forca". Bé doncs, com no podria ser d'una altra manera, aquesta expressió té la seva procedència en un passat de l'edat mitjana. M'explico, pel que sembla a la Barcelona antiga existien cinc forques que, podriem dir, tenien dues interpretacions, una de simbolólgica de póder jurisdiccional i unaltre d'executiva, es a dir, on s'executaven als indesitjables i s'els penjaven. Aquestes cinc forques estaven, segons l'historiador Daniel Cortijo Astudillo, "Una al Pla de Palau, per on ara hi ha la delegació del govern, a l'esplanada de les forques. D'aquesta ja hi han notícies l'any 1382, quan els veïns de la zona van demanar al rei Pere el Cerimoniós que traslladar les forques a una altre lloc, ja que allò era un lloc de trànsit on s'hi feia molta càrrega i descàrrega de vaixells.També hi havia forques al Portal de Sant Antoni, al Pla de la Boqueria, que rebia aquest nom perquè era on es comerciaven amb carn de boc, al límit jurisdiccional amb la vila de Sants, a l'actual emplaçament conegut amb el nom de Creu Coberta i la cinquena forca estava situada en un lloc molt més llunyà: més o menys per on ara hi ha el Nus de la Trinitat, un lloc conegut com el Turó de Finestrelles.Hi ha qui ho situa al carrer Suñol i Gros."

Avui en dia segueix vigent l'expressio, "alló esta a la quinta forca", per fer-nos saber que està molt lluny.

Creu de terme, on simbolitza el lloc on es trobava la Quinta Forca. Al turó de Finestrelles. Trinitat Vella

Escultures de Ismael Smith

La Rambla, 121. Barcelona

L'antiga farmàcia Masó (avui Nadal), datada el 1850, en la seva façana destaquen unes escultures ornamentals, obra d'Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886-Nova York, 1972) que també va ser dibuixant i gravador.Format a la Llotja i a l’Acadèmia Baixas treballà amb artistes com, per exemple, Rafael Atché i Pere Carbonell.

En la seva faceta de dibuixant, destacà i fou premiat en concursos com la Cinquena Exposició d’Arts i Lletres de Barcelona (1907) per les seves caricatures, on aconseguí la segona i tercera medalles, i amb la segona medalla a la Sisena Exposició (1911).

El seu estil es caracteritza pel decadentisme influit per l’artista anglès Aubrey Beardsley i gaudeix d’un grafisme net, elegant i amb una estilització notable que es fa patent en les seves il·lustracions de revistes satíricas del principis del segle XX, a “Or i Grana”, “Art Jove”, “Picarol”, “La Ilustració Catalana” i a “Papitu” i “Cu-cut!”, on col·laborà fins l’any 1912. A més a més de les seves caricatures, Ismael Smith esdevingué, entre el 1916 i el 1920, un dels representants de l’estètica noucentista amb els seus ex-libris i gravats.

Com a escultor es caracteritza pels seus retrats (de Prat de la Riba, Francesc Cambó, Enric Granados, etc.) marcats per un cert barroquisme. Tambè ès l'autor d'una escultura funerària, de caràcter modernista, per a la família Camps i Nonell de 1908, que està al cementiri de Lloret de Mar.

Escultures ornamentals a la Farmàcia Masó (avui Nadal)

Escultura funeraria al cementiri de Lloret